arbitrari i meditatiu

Aixella d'axis, tormenta i foc
A la superfície com una branca estancada
Al fons una barca que es pregunta perquè no pot ressorgir
Minven els gestos i es refecteix una olor de brisa a
estofat de patates, té i cervesa gelada.
Entre el jardí i la porta es dissipa una silueta d'home gran.
La seva àura emperò ensopega amb els marcs de les portes.
Obre la boca i el seu alè petrifica el rembombori inacabable.
El seu silenci activa el soroll al meu cervell.

Hi sóc, però no hi sóc. O no hi sóc de fa molt.
Retorna'm els çaitis que feien tombarelles.
Al menys...