From the Pacific to the Antartic

Aviam, buckle up. I can't seem to be able to process everything I am experiencing. And learning.
First of all, primer, the images, the experiences.
First of, quick photogram of the Antarctica experience in pictures. In Catalan.
Then a sensation-filled post with the learnings. Although I am already with one foot on the road!

Érem un grup de sis. Jo vaig arribar com a afegit després de negociar un preu especial. L'avió era un jet on cavíem just sis. Tots teníem vistes de finestra. No sabia que m'estaven fent una foto. Quan vaig començar a veure la terra del sisè continent em va agafar un nus molt gran i estava contenint el plor tontaina. No va durar molt. El plor tontaina va sortir a la vista d'algunes pannes de glaç.
Candid picture taken on the flight transfer. Holding the chin to contain the emotion after seeing the first icebergs on the sea.


Feia un temps atípic i vam poder fer i veure moltes coses. El primer que vam fer, després de menjar alguna cosa a la base científica xilena va ser anar a veure pingüins. És estiu així que en costa molt del gel està desfet i això ajuda a trobar més d'aquests ocellets cuquis. Perdó per la selfie, no tenia qui em fotografiés i estava al.lucinant de la quantitat i de com d'aprop hi eren. A terra, pedretes cagades. N'he portat de record si algú en vol! 

Pingüiselvis

Gentoo penguin

Adele penguin (no puns intended)

Chinstrap penguin. Most elegant, it seems they have a mask on if you look closely

this is to show how close you could get. The scientists told us not to get more than 5metres from them and I respected it at all times although the felt safe among us. But there are always tourists who feel the need to attempt to touch. I took the picture on request, but I show it as a protest. I'll write a whole post on the learning after visiting the fragile place that cools us paradoxically with those who contribute quicker to its doomsday.

Vam fer una ronda més de visites a científics i explicacions de recerques a propòsit de la reserva d'aigua mundial (i els pronòstics que la quantitat d'aigua que queda al planeta no són exactament optimistes). Curiosament, aconseguir aigua a aquesta part de la terra és molt difícil. A l'estiu es desglen llacs i l'abastiment és possible per uns quants, però en quant gela. No hi ha manera. I ja que parlàvem d'aigua ens vam enfilar a un "dome", una duna gegant de gel i neu perenne. El nostre guia, Alejo Carpenter Staeding, va ser el primer sudamericà a pujar al cim del mont Vinson, el més alt de l'Antàrtica i el primer en arribar al pol mateix (centre) a peu. Va de cul coordinant tothom perquè es coneix el terreny com la seva mà. Si no hagués estat per això hauria volgut escoltar més batalletes.
Com que l'Antàrtica és només terra de recerca ell es considera el primer natiu de l'illa. Diu que en 15000 anys quan ens estinguim i busquin al continent les civilitzacions futures veuran que hi havia un poblador semipermanent.

We got up the dome on the "oruguita", very cool ride on tank-like wheels

Perdó pel titular groguenc, sorry for the yellow header. Dóna una mica d'info de l'Alejo.

Alejo, nuestro guia, our inspiring guide, click to learn more about this inspiring man

On the Dome. At some point I went full blast Antarctic high. I will spare you the pictures doing all sorts of silly things on, up and down the snow (angel included, believe it or not, for the first time in my life)

The day went on (days are long on the South Pole). Amb els llargs dies del Pol Sud vam tenir temps de veure més pannes,salts d'aigua des del cel i el blanc i blau intens del gel que s'esquerda. Els ulls no donen crèdit a la riquesa de tant poc colors vius però tants tons de blanc, gris, blau. L'aire gelat, el soroll del gel que canta, la pau d'una terra sense habitants, el territori inhòspit que ens regala dies de fresqueta i fa que aquest planeta sigui habitable. És que en que pensi em poso a sanglotar, ... Increïble. Em sento molt privilegiada. Gràcies món per regalar-me la curiositat de voler visitar-te. Val molt la pena!

Visita a fauna II. Elefants marins i lleons de diferent caire. Els elefants semblen un càstic diví, amb aquells cossos que s'esclafen contra la terra. Els lleons són una altra cosa. Són territorials i no els agradem (amb molta raó). Passant a prop d'ells ens amenaçaven i venien corrents a atacar. Com són territorials mai podem anar per la part de l'aigua perquè és el seu àmbit. Havíem de fer cas al guia. El turista ja esmenaat que creia i creu que pot fer tot (les seves paraules literals eren: "bah, si por una persona no va a pasar nada...") va intentar fer cas omís. Malauradament va esquivar el lleó mosquejat i jo em vaig perdre l'oportunitat de veure en viu un atac de lleó marí. Una pena.

Alguns dels bitxos.  

Sea elephant, male. See the trunk. Veieu la trompa?

the female. Those bodies spread out look to me like a bit of a nuisance. I am sure it must feel much better in the water. For mating as well. It must be complicated, come to think about it.

Two juvenile sea lions playing. See the whiskers? Their fins can keep them upright and they are relatively quick and agile on ground

Un cel de platja m'espera, un mes després d'aquesta visita única. I tinc unes quantes batalletes pendents a explciar. 
El dia va continuar visitant centres científics, aquest cop el xinès. El millor organitzat, més net i càlid de tots. No són molt amics de rebre turistes així que vam tenir sort que ens deixessin entrar als laboratoris. Vaig fer fotos però no vaig trobar cap secret científic. O sí???

specimen from the Chinese scientific research centre, last visit of the day.

I així en zodiac i en orugueta vam arribar al campament. Vam dormir a les tendes dels qui van a fer recerca. La tenda principal és la cuina/saló/lloc de trobada on pots estar en vertical, i les petites, les tendes. Com que som turistes i 5 d'ells han nascut i viscut a un món més primer que el meu (el first first world) les nostres màrfegues estaven escalfades amb una manta elèctrica. Com només estàvem a -3 graus (cosa inèdita) i jo no em vaig treure 'lo puto mono' d'esquí per dormir, vaig suar i vaig tenir una experiència biosàunica a l'Antàrtica. El silenci de la nit és esfereïdor, immens, magnífic. Les estrelles... Bé, sense contaminació de llum el cel et cau a sobre. Tot i que la nit a l'estiu no és del tot tancada. Una imatge única, mai atestimoniada. No tinc l'equip per fer fotos de qualitat però he tret una d'internet per tancar el post i donar una idea.

Antarctic hotel (or hot-tent) de nuit. Warmest tent ever, heated for soft-a**ed tourists

Una curiositat afegida serien els banys. Com tot el territori està protegit no volem deixar restes orgàniques a terra de recerca científica. Leave nothing but footsteps behind, take nothing but pictures.

Le toilette, the "take your crap with you" loo!, no human waste allowed on Antactic grounds.

Així que feiem pipí a una galleda i amb un embut la passàvem a un pot d'entrada més petita. I la caca era com quan li reculls la bosseta al gos. T'asseus a la cadira amb forat (la nostra versió era similar, però no la que es veu) i com els turistes només fem el que és divertit algun altre pringat et recull la caca. Jo no vaig gossar a fer nr 2, però una persona dels cinc sí que va deixar regalet. Podria ser el mateix qui deia que fer un pis a fora tampoc venia d'aquí, que per una persona no passa res... Sí, amics, vaig compartir tenda amb el malson troglodita d'una greenie (socioecologista) ...

Per no tancar l'article amb la imatge d'un wàter portàtil tancaré l'aventura antàrtica amb les paraules d'un dels  guies, un noi jovenet muntanyista, estudiant de biologia i ecoturisme:
"Som com els paràsits de la mare terra, per això ella, de vegades es sacseja per desferse'n d'alguns"

Visitant llocs com aquests la meva paradoxa sáccentua. Estimo la Pacha Mama, la Mare Terra. I conèixer els seus fills sempre m'ensenya, ja que som culturalment diversos i estranyament fascinants. 
Però aquesta fascinació, quan observo comportaments, dels de: "bah, si tothom ho fa! Es que no es pot canviar! És culpa del govern o és que és la nostra cultura" es converteix de vegades en un desig que la Mare Terra sacsegi una miqueta més fort i n'envii uns quants a fer d'estels al cel. 

taken from marthasyard.wordpress.com, the tiwlight starry night in Antarctica. My photo equipment is too precarious to be able to show this unique view, alas. But this is a very close approach!

Funny closing thoughts: During the excursion I got to meet two passionate Eco-sensitised individuals, in contrast to the group of accommodated, yet curious, tourists. I wonder if they will change any habit after meeting the cooling spot of Mother Earth. Ironically, this visit made me love the planet even more (and made me wonder what behaviour can I modify to adapt to it better) and at the same time, as I kept travelling made me feel less comfortable with acquired behaviours of those who think that changing habits to be more sustainable really doesn't change a thing. My respect to Mother Earth and the Earthlings grows and while I find humans, cultures quite fascinating, I can't help noticing habits and behaviours that make me despise humans at the same time. 
Our young naturist guide believes Mother Earth shakes us off now and then because we are like destructive parasite to them. 
Jane Goodall once said she wished something would wipe a great amount of the population out of the planet without causing great harm. 

Unfortunately, the more I care, the more these thoughts arise when watching crowded, dirty cities, the hopelessness of misery and the "it's our culture" indifferent attitude in the South American excessive meat eating society.
Walk, recycle, upcycle, share, reject plastic containers and bottled water, think aligned with the planet and eat accordingly. You won't need medicines if you listen to your body and try to connect to Mother Earth. She is teaching you lessons constantly.

                                               Love and breathe more and better!